La cabra i els catalans!

Famosa figura, de pas alegre i pèl enllustrat. Barret cenyit i mantell sobre el llom. La figura que més m'agrada de la desfilada militar del 12 d'octubre. La gran, immensa, inigualable cabra de la Legió. Ells, amb la camisa oberta, mostrant l'avellutat pit, porten un pas diferent a la resta, amb un toc de ball, un saltiró que resulta graciós. Ella els marca el pas amb altivesa, mirant al públic, sabent-se la protagonista.

Aquest any molt pocs volen celebrar el dia de la patrona de la Guàrdia Civil i de les forces armades del gloriós exèrcit espanyol, aquell exèrcit que només ha guanyat una guerra, la Guerra Civil espanyola. També cal afegir que són les festes de Saragossa, la pilarica, festes que aixequen passions als aragonesos. També se celebra que Cristòfol Colom, un dels catalans més reconeguts al món, no per ser català sinó per ser el descobridor d'Amèrica. Tot i que després va i resulta que Amèrica la va descobrir un italià anomenat Americo Vespucci, que d'aquí ve el nom del continent. I llavors s'entén que Colom va trobar Colòmbia, però no tot el continent perquè sinó tot el continent es diria Colòmbia i només un país es diria Amèrica. Bé, que se celebra el descobriment del Nou Continent, el desembarcament dels colons i, el més important, l'arribada del cacau i la patata!

Però aquest any els catalans no estan disposats a participar de totes aquestes celebracions. Molts no les entenen com a pròpies, i per tant no en volen formar part. El CAP de Sarrià de Ter no tancarà. L'IES La Llauna de Badalona tampoc. I la llista continua. Potser no és molt extensa, però diu molt d'aquest país que els ciutadans estiguin disposats de saltar-se un dia de festa perquè no el veuen com a tal.

Molts no s'adonen de la gravetat de la qüestió però podem estar davant de l'última festa de les forces armades. I és que si, tal com es pregona, Catalunya no ha de tenir exèrcit quan sigui independent, podem estar parlant que aquesta festa desapareixerà.

La qüestió no és si divendres s'ha de fer festa o s'ha de treballar. La qüestió és, si fem festa divendres, a quin dia passem el festiu. La clau és que ha de ser una festivitat catalana, nostra. Jo proposo unes alternatives:

1) Podria ser el 18 de gener, dia en què va néixer Pep Guardiola.

2) Una altra opció és el 18 de desembre, una altra derrota del país, el dia que Pere Navarro va sortir escollit com a líder del PSC.

3) I per últim, la data que jo crec més apropiada, el 3 de maig, l'emissió de l'últim capítol de Nissaga de poder.

Entre aquestes tres dates, descomptant que els socialistes estaran en contra de totes, podem dir que el país triarà en massa el 3 de maig. Ara sí que la gent ja pot treballar tranquil·la el divendres, perquè ja tenim un  festiu substitut.

Tot i que si es pensa bé, i es llegeix alguns dels llibres del reconegut historiador Jordi Alsina Bilbeny, podríem pensar que fer festa el 12 d'octubre tampoc és tan eixelebrat. Si Colom, com defensa Bilbeny, era català, i el 12 d'octubre va ser el dia que va descobrir Amèrica, podríem dir que estem davant del major descobriment perpetuat pels catalans, després de la invenció del Xupa Xups. Així doncs, potser els que haurien de deixar de celebrar el 12 d'octubre són els espanyols, perquè estarien celebrant un dels majors èxits dut a terme pels catalans, o com a mínim, capitanejat per un dels nostres.

Tot i que ben mirat, darrerament els espanyols s'estan fent un fart de celebrar èxits duts a terme per catalans, o és que no celebren com bojos els triomfs de la 'roja'? Au va, #nofotem!

El PSC té un problema

Potser els mal de caps de Pere Navarro serien menors si el PSC només tingués un problema. Però no vaig per aquí.

El Partit Socialista de Catalunya té un gran problema. Aquest problema és que li fa mandra explicar. Ja es va veure amb tota la qüestió de l’Eurovegas. No vol fer pedagogia amb els seus votants.

Quan la proposta d’Eurovegas encara tenia opcions d’instal·lar-se als terrenys del “cinturó roig”, la gent de la zona ho va veure com una oportunitat de tenir feina en una època en què l’atur s’ha convertit en el pitjor dels malsons. Alguns alcaldes de la zona, socialistes la majoria, van espavilar-se a lloar el projecte i a beneir-lo com el manà que els solucionaria la vida. Bona manera de mantenir l’electorat a prop. El PSC té com a un dels seus valors crear “una societat en què el progrés científic i tècnic i el desenvolupament econòmic siguin instruments per al desenvolupament social, cultural i individual”, la mateixa idea que té Sheldon Adelson i el que ens portaria l’Eurovegas, vaja. Els alcaldes, i tot el partit, hauria d’haver fet pedagogia. Hauria d’haver explicat perquè valia la pena, tot i la situació de crisi, perquè un partit socialdemòcrata s’havia d’oposar a un projecte com aquell. Un projecte que promocionava el joc, que volia burlar la majoria de lleis del país i que es convertiria en un niu per a mafiosos amb ganes de blanquejar diners, com va explicar Roberto Saviano, coneixedor de tots els ressorts de la màfia i amenaçat de mort. Un projecte, en definitiva, que xocava frontalment amb els valors que defensa el partit. I el més greu és que el projecte potser sí que oferiria llocs de treball, però caldria veure en quines condicions. Els sindicats, l’UGT inclosa, es van oposar al projecte perquè ja van ensumar-se quines condicions imposaria Adelson a aquells qui contractés. Però el PSC, en comptes d’explicar totes aquestes qüestions als ciutadans per fer-los veure que Eurovegas no suposaria cap solució per ells, va preferir la solució fàcil, la ràpida, la que els hi estalviava feina.

I ara, amb la independència, estan fent el mateix.

Són molts aquells qui, amb orígens castellans, cada cop estan més convençuts que la independència és una opció vàlida i real per al nostre futur. El castellà, cosa que va sorprendre a molts, es va sentir i força a la manifestació de l’11 de setembre. La independència ja no és cosa de quatre eixelebrats i radicals de la ceba, sinó que s’ha convertit en un moviment civil i de masses, que els catalans, sense mirar cognoms, estan empenyent amb ganes. Molts, votants del PSC. Per això crec que el PSC es torna a equivocar en la decisió presa de cara a les eleccions del 25-N. Un altre cop torna a escollir la sortida menys costosa i prefereix pujar al tren del no, al costat del PP i de Ciutadans, en comptes de fer pedagogia.

No estic dient que de la nit al dia, federalistes convençuts(?) es converteixin en els més independentistes del Parlament. Però és cert que dins del PSC hi ha diferents corrents i m’hi jugaria un pèsol que n’hi ha molts que no veuen pas malament una Catalunya independent. La cosa és que els socialistes, posant al capdavant els membres més representatius del sector catalanista del partit, hauria de començar a fer pedagogia entre el seu electoral més reticent a aquest nou camí que emprèn Catalunya. I no estic dient fer campanya pel sí, es clar que no. Però el PSC, fins no fa massa, havia estat el partit d’esquerra que havia ocupat la centralitat al país i en l’eventual formació de l’estat propi, la seva participació és clau. De mica en mica, ha anat perdent aquesta posició i s’ha anat escorant cap al costat del PP i Ciutadans. No crec que els interessi col·locar-se en aquesta posició ni que sigui gaire bo pel país. Però si la dreta sempre s’ha basat en la mentida i en la demagògia de baixa estopa, la falta de pedagogia que està marcant el PSC de Navarro l’està portant als mateixos terrenys pantanosos.

Potser caldria que els capitans del carrer Nicaragua reflexionessin sobre quin partit volen, bàsicament perquè la societat no s’esperarà a veure quin camí emprenen i, a la velocitat que s’estan desenvolupant els fets, depèn de quina direcció prenguin, potser que quan vulguin canviar de camí ja sigui massa tard.

I el país, independent o no, sense els socialistes hi té molt a perdre, #nofotem!

Quan la policia vol pegar

Quan la policia, a més de ser el braç d'actuació de qui té el monopoli de la violència legal, té ganes de pegar, no diu molt d'aquest cos i del país al qual "defensa".

Els Mossos d'Esquadra, policia catalana, cada vegada que hi ha una manifestació, demostren la seva agressivitat amb violència gratuïta contra manifestants pacífics, diu molt poc de la qualitat democràtica a la qual haurien de servir i a la que haurien de protegir.

Quan una manifestació laboral pacífica és acabada amb el llançament de gasos lacrimògens, diu molt poc d'un cos modern i sofisticat.

Quan els mitjans d'un país busquen la imatge del foc, la destrucció i l'aldarull provocat per quatre eixelebrats en comptes d'escoltar les queixes pacífiques, però no menys rabioses, de milers de ciutadans, la qualitat informativa i periodística d'aquest país té un problema.

Quan mig país està més pendent de si es crema o no es crema un contenidor quan l'altre mig està al carrer protestant per la situació que viu, no diu res a favor seu.

Quan una vaga general en contra d'una reforma laboral agressiva que pretén liquidar qualsevol insinuació de dret del treballador acaba resumida en una batalla de xifres simple i absurda, aquest país no sap aprofundir i veure la gravetat de la qüestió.

Quan la policia, en comptes de voler tenir un paper secundari i no intervenir fins a casos d'extrema gravetat, és la primera interessada en crear problemes i incitar la violència amb posats desafiants, aquest país té un greu problema.

I tot això ho dic abans de la reunió dels membres del BCE al Fòrum de Barcelona el mateix dia que està convocada una vaga estudiantil i poques setmanes abans de celebrar el primer aniversari de l'inici del 15-M.

Ai mareta, que no ens passi res!

I sobretot, #nofotem!

Presentació

Aquest bloc, auster per voluntat de l'autor, no vol ornaments que puguin distreure el lector perquè té la intenció de captar l'atenció dels qui hi arribin pel que diu, i no pas pel que s'hi vegi. Aquest bloc busca l'objectiu de despertar consciències, d'activar els cervells, de fer prendre consciència de tot el que passa i de tot el que ens envolta i que, sense adonar-nos-en, ens afecta.
Ara, aquí i així comença el #nofotem!