El PSC té un problema

Potser els mal de caps de Pere Navarro serien menors si el PSC només tingués un problema. Però no vaig per aquí.

El Partit Socialista de Catalunya té un gran problema. Aquest problema és que li fa mandra explicar. Ja es va veure amb tota la qüestió de l’Eurovegas. No vol fer pedagogia amb els seus votants.

Quan la proposta d’Eurovegas encara tenia opcions d’instal·lar-se als terrenys del “cinturó roig”, la gent de la zona ho va veure com una oportunitat de tenir feina en una època en què l’atur s’ha convertit en el pitjor dels malsons. Alguns alcaldes de la zona, socialistes la majoria, van espavilar-se a lloar el projecte i a beneir-lo com el manà que els solucionaria la vida. Bona manera de mantenir l’electorat a prop. El PSC té com a un dels seus valors crear “una societat en què el progrés científic i tècnic i el desenvolupament econòmic siguin instruments per al desenvolupament social, cultural i individual”, la mateixa idea que té Sheldon Adelson i el que ens portaria l’Eurovegas, vaja. Els alcaldes, i tot el partit, hauria d’haver fet pedagogia. Hauria d’haver explicat perquè valia la pena, tot i la situació de crisi, perquè un partit socialdemòcrata s’havia d’oposar a un projecte com aquell. Un projecte que promocionava el joc, que volia burlar la majoria de lleis del país i que es convertiria en un niu per a mafiosos amb ganes de blanquejar diners, com va explicar Roberto Saviano, coneixedor de tots els ressorts de la màfia i amenaçat de mort. Un projecte, en definitiva, que xocava frontalment amb els valors que defensa el partit. I el més greu és que el projecte potser sí que oferiria llocs de treball, però caldria veure en quines condicions. Els sindicats, l’UGT inclosa, es van oposar al projecte perquè ja van ensumar-se quines condicions imposaria Adelson a aquells qui contractés. Però el PSC, en comptes d’explicar totes aquestes qüestions als ciutadans per fer-los veure que Eurovegas no suposaria cap solució per ells, va preferir la solució fàcil, la ràpida, la que els hi estalviava feina.

I ara, amb la independència, estan fent el mateix.

Són molts aquells qui, amb orígens castellans, cada cop estan més convençuts que la independència és una opció vàlida i real per al nostre futur. El castellà, cosa que va sorprendre a molts, es va sentir i força a la manifestació de l’11 de setembre. La independència ja no és cosa de quatre eixelebrats i radicals de la ceba, sinó que s’ha convertit en un moviment civil i de masses, que els catalans, sense mirar cognoms, estan empenyent amb ganes. Molts, votants del PSC. Per això crec que el PSC es torna a equivocar en la decisió presa de cara a les eleccions del 25-N. Un altre cop torna a escollir la sortida menys costosa i prefereix pujar al tren del no, al costat del PP i de Ciutadans, en comptes de fer pedagogia.

No estic dient que de la nit al dia, federalistes convençuts(?) es converteixin en els més independentistes del Parlament. Però és cert que dins del PSC hi ha diferents corrents i m’hi jugaria un pèsol que n’hi ha molts que no veuen pas malament una Catalunya independent. La cosa és que els socialistes, posant al capdavant els membres més representatius del sector catalanista del partit, hauria de començar a fer pedagogia entre el seu electoral més reticent a aquest nou camí que emprèn Catalunya. I no estic dient fer campanya pel sí, es clar que no. Però el PSC, fins no fa massa, havia estat el partit d’esquerra que havia ocupat la centralitat al país i en l’eventual formació de l’estat propi, la seva participació és clau. De mica en mica, ha anat perdent aquesta posició i s’ha anat escorant cap al costat del PP i Ciutadans. No crec que els interessi col·locar-se en aquesta posició ni que sigui gaire bo pel país. Però si la dreta sempre s’ha basat en la mentida i en la demagògia de baixa estopa, la falta de pedagogia que està marcant el PSC de Navarro l’està portant als mateixos terrenys pantanosos.

Potser caldria que els capitans del carrer Nicaragua reflexionessin sobre quin partit volen, bàsicament perquè la societat no s’esperarà a veure quin camí emprenen i, a la velocitat que s’estan desenvolupant els fets, depèn de quina direcció prenguin, potser que quan vulguin canviar de camí ja sigui massa tard.

I el país, independent o no, sense els socialistes hi té molt a perdre, #nofotem!